Real de Nuestra Señora Santa María del Buen Ayre

Real de Nuestra Señora Santa María del Buen Ayre és el nom amb el qual es conegué Buenos Aires en el moment de la seva primera fundació, el 1536. A finals de novembre vaig fer una escapada a aquesta ciutat amb l’objectiu de representar Amical Wikimedia, l’organització que treballa pels projectes Wikimedia en català i de la qual sóc el president, a una trobada d’organitzacions similars a la nostra de l’ambit iberoamericà anomenada Iberoconf. La trobada va durar de divendres a diumenge, però vaig poder aprofitar algunes hores lliures durant la tarda per poder visitar una mica la ciutat i, a més, vaig tenir la sort de poder-m’ho combinar i agafar un dia extra, el dilluns, per poder fer una mica més de turisme per la zona (de fet, vaig anar a l’Uruguai).

22 hores. Aquest és el temps que vaig tardar en anar des de la porta de casa meva, a Les Corts, fins a la porta de l’hotel, situat gairebé al costat del famós Obelisc de Buenos Aires, entre l’avinguda 9 de julio i la plaza de Mayo. El vol en si “només” eren 12.30 hores, però sumat a un retard d’una hora en la sortida, el trajecte en tren d’alta velocitat fins a Madrid i les diferents hores d’espera van fer que el desplaçament fos llarguíssim. Per sort a l’avió vaig conèixer una mare i fill mallorquins que em van amenitzar el viatge amb el seu parlar característic!

A Buenos Aires venia una mica espantat (o més aviat previngut) per la perillositat del país, sobretot envers els turistes. Molts coneguts m’havien comentat que sobretot que no passegés de nit, que no agafés taxis ni res similar. He de dir que en tots els dies no vaig tenir cap problema, però un dels companys de la conferència (de Wikimedia España) va ser víctima d’un robatori de la motxilla on duia tot l’equipament fotogràfic (els assistents hem engegat una campanya de micromecenatge per intentar que pugui reposar el material). Òbviament, això pot passar en qualsevol ciutat gran de qualsevol país, cal anar en compte sempre… en tot cas, per si les mosques, per anar de l’aeroport a l’hotel vaig agafar una mena de taxi d’una empresa privada anomenat remis que em va sortir una mica més car però com a mínim vaig anar tranquil. Només d’arribar s’estava jugant un Boca-River!

L'obelisc des del mig de l'avinguda 9 de julio
L’obelisc des del mig de l’avinguda 9 de julio

El primer dia que vaig tenir estona lliure, després de la conferència, vaig anar a fer una volta a peu pel Microcentro (el centre de BsAs) a intentar buscar canvi de dòlars o euros a pesos (no ho vaig aconseguir, tot tancat) i a veure una mica què hi havia per allà, inclosa la casa Rosada (foto inicial de l’entrada). Tot i que la diferència horària és només de 4 hores amb Barcelona, el llarg viatge, el jet lag i la concentració de tot el dia feien que encara estigués força cansat. Per cert, que el tema del canvi a l’Argentina és ben curiós: tenen el canvi oficial (aprox. 1 € = 10.50 pesos argentins) i el canvi no oficial o paral·lel, el qual anomenen dólar blue, molt més favorable que l’oficial, però és clar… has de saber on i com buscar-lo i, sincerament, per quatre dies no valia la pena que m’hi emboliqués. Em va impressionar l’avinguda 9 de julio, que a part de ser llarguíssima és amplíssima. Un cop vaig trigar més de 5 minuts a travessar-la.

Puerto Madero, amb el puente de la Mujer de Calatrava
Puerto Madero, amb el puente de la Mujer de Calatrava. Foto pròpia, eh! Amb la càmera que duia sembla un miracle que pogués sortir tan bé.

El dissabte els assistents a Iberoconf vam organitzar una sortida fotogràfica per la ciutat: sortint des de l’hotel, vam anar fins al port (puerto Madero) passant per la casa Rosada (la casa del president). La casa Rosada ha viscut importants moments de la història del país (durant els segle XX, per exemple, Argentina va viure des del peronisme fins al Proceso de Reorganización Nacional…)  i encara viu multitud de manifestacions (aquests dies hi havia un campament pel retorn de les Malvines). Per cert, que és rosada perquè el recobriment és una barreja de calç amb… sang bovina! (es veu que té bones propietats). El puerto Madero, d’altra banda, és la porta del centre de la ciutat cap al riu de la Plata. És una zona d’arquitectura moderna que té per cirereta del pastís el pont de la Dona (puente de la Mujer) el qual, encara que no en sàpigues l’autor, pots endevinar ràpidament qui és per la seva arquitectura característica. Aquí vam enganxar el capvespre (ja ho teníem calculat) i vam poder prendre algunes fotos ben boniques (amb l’objectiu de penjar-les a la Viquipèdia, òbviament!). De tornada no vam tenir temps d’acabar la ruta perquè vam anar a sopar… a un pub irlandès del Microcentro, amb música metal en directe de fons.

Fira de San Telmo
Fira de San Telmo

La conferència va acabar el diumenge més aviat; alguns dels assistents van anar a vistar la casa Rosada per dins, però donat que jo era l’últim dia que estava per Buenos Aires vaig preferir anar a fer un volt pel barri de San Telmo, que en diumenge té una fira al carrer monstruosa (monstruosa, en el sentit de gegantina). Els dos dies anteriors el temps havia aguantat bé, però el diumenge va fer moooooolta calor, calor d’estiu tal com la coneixem a casa nostra. Tot baixant pels carrers de San Telmo, amb les paradetes venent antiguitats, souvenirs, menjar, beguda fresca i tot tipus de materials, vaig trobar-me amb la Mafalda en una cantonada; és petitona, però la cua de turistes al darrere seu esperant per fer-s’hi la foto la delata ràpidament. El barri de San Telmo és un dels barris més antics de la ciutat  i, sobretot en diumenge, està ben animat (vaig veure diversos concerts de tango en directe al mig del carrer); compta amb un estil característic de cases colonials i carrers de llambordes que li confereixen un aire que contrasta amb el Microcentro i puerto Madero. Vaig arribar fins a plaza Dorrego, el final de la fira, on esperava trobar-me una senyera en un balcó que vaig veure en una foto d’un fulletó que em va donar el taxista el primer dia (i no hi era…).

Calle de los Suspiros
Calle de los Suspiros

Darrer dia a l’Amèrica del Sud. Inicialment m’havia plantejat agafar-me aquest dia de més per acabar de veure Buenos Aires amb calma, i amb raó: em faltava encara el cementiri de la Recoleta (gairebé un museu a l’aire lliure), el barri de Boca amb el seu Caminito, l’Ateneo i unes quantes coses més que finalment no vaig poder visitar perquè em vaig embolicar en travessar el riu més ample del món (el riu de la Plata) per visitar un nou país, l’Uruguai, i una nova ciutat, Colonia del Sacramento. Quan organitzant el viatge vaig veure el mapa, vaig dir… Arnau, has de visitar l’Uruguai, que està a prop. Tal dit, tal fet: vaig comprar els bitllets de ferri fins a Colonia, que no és un poble qualsevol, sinó que el seu centre és Patrimoni de la Humanitat. Amb una hora de ferri ràpid em vaig plantar a Colonia, antiga colònia portugueso-espanyola que encara conserva en certa manera l’encant del colonialisme, amb les seves cases baixes i carrers empedrats. L’única pega és que el temps no em va acompanyar gaire: poca estona després d’arribar va començar a caure un xàfec molt intens; sort que ja havia visitat gairebé tots els punts que volia visitar, inclosa la calle de los Suspiros. El fet que plogués va tenir una vessant positiva; mentre estava a sopluig vaig conèixer en Jonas, un suís que tot just acabava d’aterrar a Sud-Amèrica i que s’està passant un mes voltant per l’Argentina. Mentre plovia ens vam tancar en un bar amb molt d’encant pintat de colorets (vam triar bé), vam compartir una cervesa uruguaiana i vam explicar-nos les nostres vivències i peripècies. La tarda va passar volant i vaig tornar cap a l’Argentina, que l’endemà m’esperava la tornada.

Compartint una estona amb en Jonas a l'Uruguai
Compartint una estona amb en Jonas a l’Uruguai

L’Argentina i l’Uruguai han estat els països 28è i 29è que he trepitjat. Tot i el viatge llarg, va valer la pena poder assistir a la trobada i poder visitar una mica aquestes latituts, tan properes però tan llunyanes. Val a dir que quan parlen els porteños si no pares atenció s’entén ben poca cosa, vaig quedar sorprès de les diferències sobretot en el vocabulari (i ja no us explico quan, per exemple, parlaven els veneçolans…). Turísticament no ha estat el viatge més interessant que he fet (el que ha de ser increïble de veritat és fer la volta a l’Argentina, baixant fins a Ushuaia i la Terra del Foc, com està fent en Jonas!) però l’experiència del viatge ha estat (com no podia ser d’altra manera) molt positiva.

Espero que us hagi agradat la primera entrada sobre viatges. En vindran més. Només dic que ja estem planejant el proper amb la Laura… 🙂