Una volta pels Migdia-Pirineus

A finals d’any la Laura i jo vam fer una escapada de tres dies pel sud de França per anar a veure la família prop de Tolosa i, de pas, aprofitar per fer una mica de turisme i descobrir la regió dels Migdia-Pirineus (bé… el que és de moment Migdia-Pirineus, ja que cal recordar que es fusionarà amb el Llenguadoc-Rosselló l’1 de gener de 2016 en la programada reducció de regions franceses anunciada el desembre passat). No cal dir que també vam gaudir (i molt) de la gastronomia francesa, però en aquesta entrada m’agradaria explicar-vos els llocs on vam estar.

Cordes-sur-Ciel
Cordes-sur-Ciel

El dia 27 de gener el vam dedicar íntegrament a visitar la part de família Duran que tenim a prop de Tolosa, mentre ens arribaven notícies d’una forta onada de fred a França que podia portar neu l’endemà. Com vam poder comprovar el següent dia, però, res de res: alarmisme sense gaires fonaments, ni neu, ni aigua, però sí molta fred (durant bona part del dia vam estar sota zero i amb molt de vent). En tot cas, res va parar els plans de viatge: després de despedir-nos, vam enfilar cap a Albi, però veient que anàvem bé de temps vam decidir a parar a Cordes-sur-Ciel, poblet medieval de nom poètic (no és broma: li van posar el sufix “sur-Ciel” perquè sonava bé) que es podria ben assimilar a Besalú si no fos perquè no té pont i fa molta pujada. Vam gairebé escalar (i perdre’ns) pels carrerons que menen a dalt de tot del poble mentre ens anàvem creuant una vegada i una altra amb els pocs turistes que hi havia: tot estava desert i tancat, segurament també perquè era un diumenge. A l’estiu, deu estar ben ple de turismes, si jutgem per la quantitat de botigues que hi ha al poble.

Arxiconegut cartell de Toulouse-Lautrec pel Moulin Rouge
Arxiconegut cartell de Toulouse-Lautrec pel Moulin Rouge

Feta la breu visita a Cordes ja ens vam dirigir cap a l’objectiu del dia, Albi. La visita a la ciutat, capital del departament del Tarn i Patrimoni de la Humanitat des del 2010, no va ser tan plaent com hauríem volgut a causa de la intensa fred que feia, però sí que vam poder gaudir de dues visites que personalment em feien bastant il·lusió: en primer lloc, a la geganta catedral de Santa Cecília, la més gran del món construïda amb maons, que van construir els cristians per demostrar la superioritat de la seva fe un cop finalitzada la segona croada contra els heretges albigesos (càtars), magnificient des de fora i no pas menys impressionant a dins, especialment el cor; i, en segon lloc, al museu Toulouse-Lautrec. Henri de Toulouse-Lautrec va ser un pintor postimpressionista amb una vida, diguem-ne, convulsa: afectat per deformacions físiques, va viure bona part de la seva vida a parís entre cabarets i alcohol, fins que va morir als 36 anys després de passar unes setmanes al sanatori. És ben conegut pels retrats, precisament, de la vida nocturna als cabarets de París, i especialment per haver estat l’autor de molts cartells com ara el del Moulin Rouge. (Jo vaig veure aquest documental abans de visitar el museu. Us el recomano si esteu interessats en la figura del pintor.)

Castres
Castres

L’endemà, ja de baixada cap a Girona, encara vam tenir temps de descobrir un parell de ciutats més. Vam parar a esmorzar a Castres, que des d’ara anomenaré “l’altra Girona”: ja m’havien avisat, però realment la semblança que tenen les cases sobre el riu Agôut amb les cases sobre l’Onyar és destacable! (mireu la foto si no us ho creieu). Seguia fent molta fred, així que vam seguir baixant en direcció Carcassona per una carretera secundària de muntanya (com qui va a la costa passant pels Àngels, perquè ens entenguem), amb alguna anècdota afegida (sí… ens vam quedar encallats a la neu, gràcies des d’aquí a la família francesa que ens va ajudar a treure el cotxe d’allà!).

Neu, molta neu, en direcció Carcassona
Neu, molta neu (encara que aquí no se’n veu gaire), en direcció Carcassona

I finalment, vam acabar a la imponent cité medieval fortificada de Carcassona (Patrimoni de la Humanitat des del 1997), un dels llocs més visitats de l’Occitània, al departament de l’Aude. Jo ja feia uns deu anys que l’havia visitada, mentre que la Laura no hi havia estat mai. Teníem les expectatives altes, i potser per això, juntament amb la fred (encara que no hi havia gens de núvols), va fer que no ens semblés tan extraordinària com diu tothom qui en parla. Passejar pels seus remparts i carrerons, però, va ser una bona experiència, i també vam tenir sort de veure-la una època de temporada baixa. Tot i això, vam deixar la visita al castell per una altra vegada fer-ho amb més calma i, a poder ser, amb menys fred.