Trailwalker acabada!

25 hores i 9 minuts després de la sortida d’Olot, vam arribar a Sant Feliu. Durant els 100 km de camí, els quatre integrants de l’equip vam tenir les nostres fases d’alts i baixos, però amb el recolzament mutu i l’ajuda, sobretot, del nostre equip de suport i de la gent que es va apropar a veure’ns i caminar amb nosaltres, vam aconseguir el nostre objectiu!

Aquí podeu trobar el vídeo resum que he fet (barreja de fotos i vídeos).

Escric aquesta entrada amb una perspectiva ja de tres setmanes després de la cursa.

Preparats per la sortida
Preparats per la sortida

Després de recollir els dorsals i passar la nit a Olot, ens vam despertar ben d’hora i vam anar a esmorzar en un ambient de Trailwalker total. A quarts de deu ja érem al Firal disposats a emprendre la sortida. Quan va explotar el coet a les 10 en punt, l’emoció es podia palpar en l’ambient. Tothom tenia ganes de caminar i caminar. Ens esperaven 100 km per davant i força patiment en algunes etapes.

Km 30
Km 30

La primera etapa la vam enllestir ràpid, de fet més ràpid del que pensàvem. Cap a la 1 del migdia ja entràvem a Sant Feliu on ens vam retrobar amb l’equip de suport i alguns amics del poble. Cap a Amer, la següent parada, ens va acompanyar en Dani. Moltes gràcies per fer el tram amb nosaltres! A Amer vam dinar disfrutant tots d’un bon plat de pasta i d’una bona amanida; de fet, vam arribar-hi abans del previst. Tot seguit vam enfilar cap a Anglès en una etapa curteta i després cap a Bescanó. Aquesta va ser ja l’última etapa que vam fer sols! A Bescanó vam reposar una estona (alguns vam arribar corrent i tot) i ens vam trobar amb amics que es van acostar a veure’ns en la parada anterior a la grossa de Girona. Personalment, gràcies Albert i Mercè per haver-vos acostat expressament a veure’ns. Aquests petits detalls fan il·lusió i donen l’energia necessària per poder superar les dificultats d’un repte com aquest.

50 km (Bescanó)
50 km (Bescanó)

Bé, fins aquí va ser relativament facilet. Tots quatre vam arribar força a to, fins i tot més del que esperàvem. De Bescanó a Girona (acompanyats per la Laura, la Míriam i l’Edgar) ja es va començar a fer llarg. Veure l’objectiu del sopar a prop fa que els 8 quilòmetres que separen les dues localitats semblin molts més. Però finalment arribem al Palau Firal. Primer objectiu complert! Arribem a Girona cap a les deu de la nit. Parada i fonda, que ens hem de recuperar.

Molta gent ens va venir a rebre a Girona
Molta gent ens va venir a rebre a Girona

A Girona ens trobem amb els primers entrebancs. Personalment jo hi arribo bastant bé, però en Gerard agafa molta fred i l’Albert es troba molt cansat. Per sort, tots dos es recuperen bastant ràpid i, després de sopar, fer-nos uns massatges i cuidar-nos els peus, arrenquem la segona part de la Trailwalker, i la més dura! Sort que ens acompanyen els pares de l’Albert fins a quart, en Joan fins a Cassà i en Xevi fins a Llagostera. És d’agrair que ho facin, ja que el tram de nit és de llarg el més complicat de superar…

De Girona a Quart anem bé. A Quart ens parem davant de casa l’Ari, on ens rep ell i la Paula amb un cafè i barretes energètiques. Després seguim cap a Cassà. El tram es fa llarg, molt llarg, sobretot perquè ens coneixem el recorregut com el palmell de la mà. A Cassà hi arribem cap a les 2 de la matinada. Els peus comencen a queixar-se i les cames a fallar; a part d’això, la son s’ajunta amb el cansament. Però encara queden uns 20 quilòmetres…

Les coses es compliquen
Les coses es compliquen

I el tram de Cassà a Llagostera definitivament és el més dur: de 2 a 5 de la matinada, una bona estona amb pluja… poques paraules, mirades al terra i anar avançant poc a poc amb la llum dels frontals. I per si no era prou… a tres quilòmetres d’arribar a Llagostera, ens despistem i ens equivoquem de camí. Acabem entrant a Llagostera per la carretera i fem tres quilòmetres més dels previstos. Quin desastre…

A Llagostera el panorama és força desolador. Són les 5 del matí i la gent arriba força al límit, com nosaltres. Cal agrair que el nostre equip de suport aguanti i ens animi constantment. Ells no es cansen de cames, però la són i el cansament també hi són. Aquí ens deixa en Xevi i se’ns ajunten la Laura i la Míriam, que s’han aixecat molt d’hora i han dormit molt poc per fer amb nosaltres el que queda fins al final. Passem pel podòleg, bevem caldo, mengem fruita i tenim sort… sembla que ha parat de ploure… arrenquem cap a Santa Cristina. Penúltim tram.

Passant per Santa Cristina
Passant per Santa Cristina

El fet que surti el sol anima una mica. En aquest tram, poques paraules de tots, l’equip s’estira i cadascú va al seu ritme: ja ens trobarem a Santa Cristina. Personalment per mi va ser el tram més dur. Semblava que les rectes que passen pel costat de l’autovia no s’acabessin mai. Els senyals mai indicaven que ja arribàvem a la Font Picant. En tot cas, finalment arribem a Santa Cristina. Última parada, curta, ja que veiem que si ens asseiem gaire estona potser ja no ens aixecarem. Devien ser cap a les 8 del matí. I semblava que ja quedava el més fàcil, però res més lluny de la realitat…

Preocupats per la pluja
Preocupats per la pluja

Al darrer tram, amb la Laura i la Míriam que encara ens acompanyen, comença a amenaçar pluja. I efectivament, tot passant per Castell d’Aro, comença a caure un xàfec espantós… i sembla que no ha de parar. Després de deliberar amb els companys, decidim atacar la pluja i continuar, ja que no sabem si pararà. La Laura també decideix continuar. Van passant equips que, com nosaltres, també decideixen no parar. Però és que plou MOLT. Els camins ja no són camins, són rius. L’aigua ens arriba pels turmells, la gent mira al terra, i ja no intenta ni anar pels marges, arriba un punt que ja tot ens és igual. Això només té una vessant positiva: mentre maleïm la pluja no pensem en el cansament.

Alegria!
Alegria!

Finalment, vora les 11 del matí, 25 hores després de sortir d’Olot, para una mica de ploure i podem travessar la línia d’arribada tots junts i amb una mica de tranquil·litat. Estem baldats, però tots 4 hem aconseguit completar el repte! En total, 25 hores i 9 minuts per caminar els 100 quilòmetres. No està gens malament, i menys considerant les circumstàncies que ens hem trobat, sobretot al final. L’arribada és molt emocionant. Ens col·loquem la medalla i fem les fotos de rigor, i finalment aquells qui van fer promeses compleixen els deutes (tallar el cabell al zero. No és el meu cas).

Gràcies a tots els que ens vau donar suport. Especialment a en Tarifa i l’Iri. Sense el seu suport continu no ho hauríem pogut aconseguir.

Repetirem?

Onyar Devils
Onyar Devils