Hauré de tornar a Ciutat de Mèxic

Abans de marxar cap a Ciutat de Mèxic vaig llegir l’entrada del blog l’Isma Monfort on comenta que “calen molt més de tres dies per visitar Ciutat de Mèxic”. Doncs jo n’hi vaig passar quatre, però realment d’aquests quatre només en vaig disposar d’un (i algunes hores soltes) per visitar la ciutat. I, òbviament, parafrasejant l’Isma, ni li vaig rascar la superfície.

Després d’un esgotador vol amb escala a Toronto, sortint des de Madrid, vaig arribar finalment al meu hotel, situat davant del cèntric parc de l’Alameda. Primera sorpresa: agafo el taxi convingut amb la companyia, i de camí cap al centre el senyor taxista se salta tots els semàfors de les avingudes en vermell. Entre que estic cansat i una mica desorientat, no goso dir res, però és ell qui el cap d’una estona em pregunta si no estic sorprès, a la qual cosa li responc que sí. M’explica que, de nit, està permès saltar-se els semàfors en vermell (sempre i quan no vingui ningú pel carrer perpendicular, òbviament, i amb cautela). Aquesta normativa té un rerefons històric: es veu que, fa anys, era tan perillós estar aturat en un semàfor de nit a causa dels atracaments, que el govern (o l’ajuntament, o qui fos) va decidir instaurar aquesta mesura. Però acte seguit, afegeix el taxista, tot orgullós: “hem passat a ser una de les deu ciutats més insegures del món, a una de les deu més segures”. Crec que això no és veritat, però bé podria ser-ho, vista la gran, grandíssima, exagerada presència de policies a cada cantonada, a cada parc i a cada edifici de la ciutat. Mai de la vida havia vist, ni veuré enlloc, tanta policia junta, fent maniobres al mig del parc, pujant dotze armats en un camió…

DSC01716
Policia maniobrant

Una vegada dormit i superat –una mica– el jet lag, vaig disposar-me a intentar aprofitar al màxim l’únic dia complet que tenia quasi lliure. Sortint de l’hotel, els primers policies maniobrant al parc Alameda. A l’est queda el bonic palau de Belles Arts i, caminant seguint l’avinguda Madero (plena de venedors ambulants de lentilles… no ho vaig acabar d’entendre…), s’arriba al Zócalo, el cor de la ciutat (el centre històric és Patrimoni de la Humanitat), aquests dies ocupat per una gran carpa anomenada Aldea Digital (una barreja de Fòrum Impulsa amb hackatons). Tot plegat va restar encant a la gran plaça, però vaig poder visitar la catedral metropolitana sense problemes.: la catedral més gran de les Amèriques no deixa indiferent a ningú. A continuació vaig passar una estona per l’Aldea Digital; a destacar les estàtues de Dalí pertanyents al museu Soumaya (propietat de Carlos Slim).

Després de prendre un refresc a la plaça (òbviament acompanyat per uns tacos con pastor!) i voltar una mica més, decideixo pagar per pujar a la torre Latino, la torre més alta del centre. Sempre m’agrada pujar als miradors perquè et permeten fer-te una idea de l’abast i dels límits d’una ciutat. Des del mirador s’observa la gegantesa de CDMX, encara que arriba un punt que l’smog de la ciutat no deixa veure més enllà. La ciutat té el problema que les muntanyes que l’envolten impedeixen que l’smog es dissolgui. Un dels dies següents, va ploure i l’smog va desaparèixer… i vam poder albirar les muntanyes! Al fons, el Popocatepetl, el famós volcà.

Agafant el metro (barat barat, comparat amb ciutats europees) em vaig acostar fins a Chapultepec. Es tracta d’un gran parc, amb els seus llacs i les seves zones d’ombra, on els capitalins van a esbargir-se. La veritat és que n’esperava força més, però vaig passar-hi una bona estona caminant i dinant al costat del llac (de nou, tacos i quesadillas, només faltaria). A la zona també hi ha el Museu Nacional d’Antropologia, que es veu que és fantàstic. Dic “es veu” per la següent raó: l’organització del congrés tenia programada una visita pels assistents el dissabte, però la meitat ens vam quedar fora per la gran afluència; com que estava programada, vaig decidir (erròniament) no anar-hi el meu dia lliure. Molt mala decisió. Per acabar la tarda i arribar a la recepció del congrés, vaig caminar tooooot el passeig de la Reforma, des de Chapultepec fins a Alameda. 3 km. Sobre el mapa semblava molt més curt! També concloc, durant el trajecte, que de moment no he vist altre lloc amb conductors més esbojarrats i inconscients. Realment conduir per allà ha de ser tota una experiència.

Durant els tres dies de la conferència (Wikimania 2015) poca cosa vaig poder fer (des del punt de vista del turisme) més que seguir observant les desigualtats de la població mexicana, menjant tacos i similars a les paradetes de prop de l’hotel, i –per sort– visitar el museu Soumaya, patrocinat bàsicament per Carlos Slim, amb obres d’artistes molt importants (entre els quals Dalí o Miró). I el dilluns vaig enfilar de bon matí cap a Toronto, així que:

Hauré de tornar. M’han quedat pendents moltíssimes coses. A destacar: el museu d’antropologia, el palau de Belles Arts, la basílica de Guadalupe… i a fora de la ciutat, sobretot Teotihuacan. Aquest sí que em va saber greu.

I una cosa que no he mencionat. Sempre es parla del mal d’altura, però jo mai l’havia experimentat i ni hi pensava. CDMX està a 2.300 metres sobre el nivell del mar i, certament… es nota. Els primers dies vaig estar com una mica dispers (és clar que també s’ajunta amb el jet lag). El proper cop intentaré posar-hi remei de millor manera.

Assistents a Wikimania 2015
Assistents a Wikimania 2015. Aviam si em trobeu!