Un dia d’escala a Toronto

Tornant de DF, i aprofitant el fet d’haver de fer escala al Canadà, vaig decidir prendre’m un dia per poder visitar la ciutat de Toronto, situada a l’oest del llac Ontàrio. Mai havia estat al Canadà i entendreu que no podia deixar passar l’oportunitat. La veritat, però, és que a part de les banderes amb l’arxiconeguda fulla d’auró, res diferencia aquesta ciutat de qualsevol ciutat gran dels Estats Units.

Els vols del viatge
Els vols del viatge

L’adéu de Ciutat de Mèxic i l’hola de Toronto no van ser el millor record del viatge. Quan em vaig aixecar al matí per anar a agafar el vol, el mal de cap i mal de panxa van fer que passés les pitjors hores que recordo en un viatge. Les cues d’espera a l’aeroport de DF es van fer interminables, però finalment vaig aconseguir embarcar i, per sort, vaig aconseguir dormir durant les quatre hores que separen les dues ciutats (cosa inimaginable fa uns anys; sortosament he après a dormir als avions).

Primera visió de la CN Tower (ho sento, la meva càmera no dóna per més)
Primera visió de la CN Tower (ho sento, la meva càmera no dóna per més)

Des de l’aeroport vaig prendre el metro fins al centre (és curiós que el metro de Toronto és petitó, només té dues línies, una horitzontal i una vertical) i vaig anar al meu ronyós hotel. Sí, díc ronyós, i crec que no exagero si dic que és el pitjor hotel que he estat mai; si no hi hagués anat sol, estic convençut que hauríem canviat d’allotjament. Un hotel vell, tot emmoquetat però amb els tapissos foradats, amb pudor de fum de tabac, i amb una habitació que li faltaven dues bombetes, que la pantalla de la tele estava esquerdada, que l’aire acondicionat no es podia parar i anava a tota pastilla tota la nit, i amb un lavabo que el llum no anava (i les coses que em deixo). L’únic bo: el matalàs era prou còmode. Potser us preguntareu… per què vaig agafar aquest hotel, doncs? Molt fàcil. El Canadà no és Mèxic i els preus dels hotels al centre eren més que abusius. I la cosa era empitjorada pel fet que en les mateixes dates s’estaven celebrant a Toronto els Jocs Panamericans 2015. En tot cas, per una nit no va passar res.

Yonge-Dundas Sq
Yonge-Dundas Sq

Les poques hores que em quedaven de dia les vaig aprofitar per fer un primer reconeixement. Vaig caminar fins a la plaça de Yonge-Dundas, que és un wannabe Times Square, i vaig baixar a peu per Yonge St, un dels carrers principals del downtown, fins al harbour, és a dir, fins al llac, encara que de nit no es veia pas gaire activitat. Però el millor de caminar de nit va ser poder veure per primer cop la CN Tower il·luminada. Era una de les coses que em feia més il·lusió.

Old City Hall, i Jocs Panamericans 2015
Old City Hall, i Jocs Panamericans 2015

L’endemà, ja recuperat, em vaig despertar amb ganes d’aprofitar les hores que tenia abans d’haver de tornar a l’aeroport per anar cap a Madrid. Tenia unes 10 hores que vaig decidir invertir en caminar pel downtown, per chinatown i pel campus de la universitat, abans de pujar a la CN Tower.

Campus de la Toronto University
Campus de la Toronto University

Sortint de l’hotel, una mica cap al sud, al downtown, vaig trobar l’ajuntament vell (Old City Hall), dels pocs “monuments” que té la ciutat tal com els entenem els europeus (el seu patrimoni mai sol ser comparable al nostre). Al davant, una gran plaça acollia un escenari i grans pantalles en motiu dels Panam Games. Pujant de nou cap al nord, s’arriba a l’edifici de l’Assemblea Legislativa d’Ontàrio, envoltat del Queen’s Park (la reina no podia faltar) i, just al costat oest, comença el gran campus de la Universitat de Toronto, que ocupa un bon tros de ciutat (71 ha segons la Viquipèdia). Molts dels edificis són de les darreries del segle XIX, amb el seu estil neogòtic o neoclàssic. El dia acompanyava i molts estudiants gaudien del dia a la gespa davant dels diferents edificis. Malauradament em penso que no tot l’any tenen aquest clima, encara que diverses persones em van comentar que la meteorologia allí és millor que el que un es podria pensar.

Chinatown
Chinatown

Després de deixar enrere el campus, vaig decidir visitar un dels llocs que mai em vull perdre de les grans ciutats americanes: Chinatown. A banda i banda de Spadina Avenue es troben tot de comerços xinesos (i molts d’ells només retolats en xinès), des de botigues d’electrònica fins a restaurants. Els que em coneixeu sabreu que mai deixaria passar l’oportunitat de dinar en un restaurant xinès relativament autèntic, així que em vaig decidir per un i vaig fer un bon menú de ramen a bastant bon preu (considerant que era al Canadà). Però el millor del dinar va ser a partir dels postres.

La CN Tower, i la torxa dels Jocs Panamericans 2015
La CN Tower, i la torxa dels Jocs Panamericans 2015

Poc després que comencés a dinar, es van asseure a prop meu, compartint taula a dues cadires de distància, un home d’uns seixanta anys, canadenc, i un noi oriental (que més tard sabria que era japonès), d’uns 30; de cap dels dos en recordo els noms, ni en tinc fotos. El japonès gairebé no parlava anglès, i l’home canadenc s’esforçava per fer-se entendre amb gestos, de vegades, mentre el japonès responia amb monosíl·labs. I el senyor canadenc devia estar tan desesperat que, al cap d’una estona, va decidir entaular conversa amb mi. Resulta que va trobar el noi japonès sortint del metro, amb un mapa a les mans, ben perdut, i es va oferir a ajudar-lo a orientar-se… i va acabar convidant-lo a dinar, argumentant que una vegada ell es va trobar “perdut fora d’un metro al Japó, i de no ser per una noia que el va ajudar, ja havia begut oli” [traducció no literal!]. El noi japonès estava fent escala per anar a Islàndia.

Amb les forces recuperades vaig encarar l’objectiu del dia, que no era altre que l’emblemàtica CN Tower. Dos consells abans que hi pugeu: prepareu la cartera i la paciència. Per pujar a l’observatori de dalt de tot (a 447 m) el preu és d’entre 40 i 45 $. Però estan ben invertits. Després de fer cap a una hora de cua (sortosament, amb wifi!) em van cridar per entrar a l’ascensor i, en 55 segons, ja era al primer mirador (vídeo de la pujada). Aquest mirador és conegut per tenir un gran terra de vidre (de sis dits de gruixut) per sobre del qual molta gent no s’atreveix a caminar. La veritat és que mirar cap avall fa impressió. Des del mirador inferior, es pot encara pujar fins al de dalt de tot, a 447 m, el mirador més alt del món fins el 2008 (ara, per darrere el WFC de Xangai). Les vistes des d’allà poden arribar fins als 160 km, i segons ens van dir, justament aquell dia va ser dels millors de l’any: s’albirava Rochester, NY, a l’altra banda del llac. Des de la seva construcció, el 1974, fins el 2010, any que la va superar el Burj Khalifa, la CN Tower fou la torre més alta del món; la seva silueta estilitzada és un simbol inequívoc de la ciutat i, fins i tot, del Canadà, i és una de les set meravelles de l’engineria civil mundial (la quarta que visito). Les fotos de les vistes parlen per si soles.

I amb el temps dedicat a la torre, ja no em van quedar gaires més minuts per fer res. Vaig tornar al meu estimat hotel per despedir-me’n i agafar la maleta, i cap a l’aeroport per anar, ara sí, cap a casa. Toronto em va deixar una mica fred (és clar que de les ciutats americanes tampoc en pots esperar gaire, ja saps on vas), però visitar-la durant l’enllaç aeri va ser un encert.